Exposició col·lectiva

—

Una manera de conjurar el desconcert i la incertesa durant el confinament ha estat la pràctica del dibuix. Com a escultor sempre m’ha interessat el dibuix com una manera d’entendre certs objectes i copsar estats que, en la seva evanescència, m’allunyen de la tendència natural al concepte. Començo les sèries de dibuixos intuïtivament, i el distanciament en el temps les carrega de densitats que no són evidents durant el procés. Intueixo que, per aquesta raó, en les meves sèries de dibuixos es dona una tensió dialèctica entre forma i estructura, entre objecte i fantasmagoria.

M’atrauen materials de dibuix com la pols, la cendra, el grafit, la tinta, el iode o processos com l’acció de la llum del sol o de la humitat sobre el paper. En el lent procés de fer aparèixer les imatges, algunes desapareixen per les decisions preses en fixar-me més aviat en la textura o el context, i d’altres s’alteren per l’acció de les condicions atmosfèriques, la intervenció de l’aigua o la negació del dibuix previ.

Els passejos fets en les fases diverses de desconfinament i la mirada renovada sobre alguns elements naturals del paisatge proper m’han fet entendre de nou l’entorn com un medi únic i insubstituïble, del qual nosaltres no en som amos ni tan sols gestors. Faríem prou a ser bons companys de viatge i considerar que el nostre paquet cultural és la brúixola que duem per interpretar la nostra relació amb el món, però que no podem imposar-la com a únic instrument d’orientació. Aprendre de nou a llegir les pedres, les plantes, els insectes com un llenguatge ancestral que vam abandonar per abraçar-nos a la velocitat del progrés. En el llindar de la metròpoli hi trobo frases construïdes amb aquest llenguatge i línies de versos que han deixat el seu pòsit arran de terra i em desenganxen del pes de la cultura apresa.