La imatge es revela i a voltes fins i tot es rebel·la. L’empenyem, la intuïm i perseguim, la reconeixem on amb prou feines es desvetlla, la construïm en aquesta il·lusió d’aparença, de projecció, de designi, de relat. Potser hauríem de entendre que la destrucció està inscrita en la seva condició, que la seva fragilitat i pobresa li dóna sentit, més enllà d’intentar la seva fixació.
Sòlid que es fon en l’aire
Exposició individual. Espais Volart. Fundació Vila Casas.
Setembre del 2025 – març del 2026
El treball artístic de Toni Giró, sota l’aparença d’un eclecticisme desbordant, és distingeix pel conreu profund d’una teoria crítica dissident. Es tracta d’una producció que s’insereix en el món turbulent i canviant de la “fi de la història” que mai no va tenir lloc. Durant més de tres dècades, l’artista ha tingut la sagacitat de captar la mutació postmoderna mitjançant la generació de dispositius i escenaris de pensament que incideixen en les paradoxes, contradiccions i carències dels “mons de vida” en una època que s’experimenta com un present continu inabastable.
Aquest univers creatiu es fonamenta, doncs, en un desplegament estètic ampli i variat, el qual se sustenta en unes capacitats artesanals altament dotades. Tanmateix, les habilitats en l’execució formal de les obres no tenen com a resultat uns gadgets entotsolats. Contràriament, el formalisme és inseparable d’una manera de fer contextual, a vegades performàtica, en què les obres actuen com a pròtesis que obren viaranys de reflexió contestatària.
Enfront de l’aclaparament i l’acceleració rampant del flux ininterromput d’imatges i mercaderies, aquestes produccions artístiques es fonamenten, d’una banda, en un ús irònic i simbòlic del parany com a autodefensa i distanciament i, de l’altra, en una perspectiva benjaminiana de l’obsolescència –siguin projectes socials i culturals, siguin tecnologies– que és concebuda com el catalitzador d’un qüestionament del mainstream imperant. L’art, de la mà de Toni Giró, és una operació intel·lectual insurgent que fuig del pamflet, però que no renuncia a la política i a la impugnació de la passivitat consensual.
Jordi Font i Agulló
historiador i curador d’exposicions
Revelacions 2013-2019
Exposició individual a El quadern robat
15 de Novembre del 2022 – 10 de març del 2023
—
Les situacions límit són aquelles en les que cap mesura permet resoldre-les. En la filosofia existencial de Carl Jaspers, l’ésser humà arriba als seus propis límits a través de l’experiència del sofriment, de la culpa, del destí, dels estralls provocats per lluites infructuoses i per la falta de confiança en el món. Jaspers va ser el primer en emprar aquest concepte en termes filosòfics el 1919, i des d’aleshores –de fet al llarg de tota la història de la humanitat–, l’ésser humà ha hagut de transitar per infinitat de situacions límit, i és en aquest trànsit que es poden produir canvis, bé avanços, bé retrocessos. Thomas Hobbes, en el seu Leviathan, va exposar els fonaments de l’estat modern. Un estat on la llei civil regeix la societat per tal d’exercir el control, però el dret d’uns contradiu el dels altres, i això aboca irremissiblement al conflicte. La societat, basada en la competència i l’exclusió, pretén mantenir la cohesió a través d’un estat policial que defensa per damunt de tot els interessos privats, desintegrant els vincles comunitaris. Sense cap mena de dubtes, la imatge d’un cotxe en flames és un exponent de primer ordre d’una situació límit: es van cremar cotxes a França en les revoltes del 1981 als suburbis de Lyon, i en les revoltes socials del 2005, que van començar a Paris i es van estendre ràpidament a altres ciutats d’Europa. Però més enllà d’això, la imatge d’un cotxe en flames és un símbol capaç de modificar el nostre estat d’ànim i situar-nos immediatament en una zona de perill, en la consciència d’haver arribat a una situació límit.
Precisament, els protagonistes de la sèrie Revelacions de Toni Giró són cotxes en flames. Es tracta d’una sèrie inèdita, realitzada entre el 2013 i el 2019. Giró es situa al caire del abisme, absort en una imatge que li genera repulsa, però que a la vegada li atreu irremissiblement. Es tracta de la seducció del cantó fosc, que, utilitzant mecanismes perversos, fa que la gent condemni la crema de cotxes, però no es qüestioni els fets que l’han provocat. I aquesta és la perversió del sistema, que utilitza la violència que genera per justificar-se i per tant, perpetuarse. Per això, en aquesta sèrie de dibuixos, tècnica i temàtica es fusionen: el clarobscur que aconsegueix treballant la pols de grafit amb les mans, draps o gomes d’esborrar, subratlla l’ambigüitat moral dels efectes de les situacions límit. Són dibuixos que no descriuen sinó que interpreten.
Toni Giró (Barcelona, 1966) és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. La seva obra s’ha pogut veure a Barcelona, Berlín, Copenhague, Praga, Madrid, Montpeller, Nova York i València, entre altres ciutats. Entre les seves exposicions més recents destaquem Res és possible, tot es mou al Centre de Lectura de Reus (Tarragona), i L’obsolet absolut a Can Manyé, Espai d’Art i Creació, Alella (Barcelona) en curs des del 4 de novembre del 2022.
El quadern robat
tgirof(at)gmail.com
Punt crític, el zenit, un breu minut de plena possessió de les formes. L'agulla de la bàscula tremola imperceptible. El correcamins persegueix el seu destí.