Exposició a Arte Aurora Galeria,
Trafalgar, 36. Barcelona
Fins el 20 de juny del 2019
Poètiques des del futur. Mercè Alsina, 2019
En l’exposició Catàstrofe sense barbàrie Toni Giró mostra un conjunt de peces que ha desenvolupat al llarg de períodes extensos, de vegades de manera sincrònica, sovint amb pauses llargues i represes fortuïtes, anant i venint en el temps. Concebuda com a instal·lació, la disposició de les peces ens podria fer pensar que hi ha una reflexió profunda sobre els canvis econòmics mundials i les noves tendències del consum, així com sobre la manera com ens afecten en tant que individus. Però tot i que efectivament aquest pensament hi és, també esdevé una mirada retrospectiva de la nostra societat, o més aviat del rastre que n’ha quedat en els temps per venir després de la devastació. És, doncs, una immersió en clau especulativa sobre el futur. De fet, no deixa de ser un gest apocalíptic en termes museístics i amb un cert sentit de l’humor.
El vocabulari l’extreu del marxisme, per exemple, o de diverese tendències en el marc del capitalisme, però posa el dit a la nafra de les grans teories econòmiques a partir d’apunts visuals i textuals amb connotacions més aviat poètiques, a l’estil de les narratives orientals. Aquest és un gest emocional, que coincideix amb la defensa que fan Armen Avanessian i Suhail Malik de la necessitat d’interpretar el futur des d’una àmplia concepció de la poesia, ja sigui en termes lingüístics o estètics.
Toni Giró associa la resistència a l’hiperconsumisme a La mida d’una bossa, per exemple, a partir de la traducció d’unes paraules de John Berger en què bossa equival a l’anglès pocket, de manera que una bossa de resistència –com ara les bosses de comprar, la resistència al consum, les bosses d’oposició a la compra compulsiva, l’empobriment de la població– conforma un seguit de jocs de paraules/imatges que flueixen en una mena d’espiral que s’estén com ho fa el paisatge de les bosses, que no deixa créixer res, en un escenari de desolació, interminable, replicat a l’infinit.
Blister Suite és una obra més antiga i també s’ha anat desenvolupant al llarg de diversos anys (des de 2008). De fet, aquesta peça se situa en una perspectiva que es fixa més en l’esdevenidor –gairebé com una conseqüència de la primera instal·lació–, s’endinsa en el futur especulatiu, entès com un grau més en la subordinació de l’humà a l’organització tècnica i social de les societats complexes.[1]
Aquestes dues peces, que tenen el format d’instal·lació, de paisatge de l’era postconsum, de sala de museu de l’època posteconòmica, estan separades (o unides) per una gelosia que reprodueix una construcció amb les lletres que conformen la paraula CATASTROFE. Catàstrofe com a bambolina, com a joc de miratges, de llums i ombres, però també Catàstrofe! Catàstrofe com a punt final, entès aquest com un trànsit del model d’acumulació al model derivatiu, que anticipa valors encara no fixats en el futur i els fa operatius, tot i ser desconeguts, per extreure’n profit.[2] Catàstrofe, destrucció doncs, del sistema de relacions econòmiques tal com les coneixem fins ara. Perquè en el temps-complex especulatiu, el present s’està desconnectant del passat.[3]
Per navegar en aquest mar de teories econòmiques, Toni Giró recorre a cites de grans pensadors de l’economia mundial, a manera gairebé d’eslògans d’una resistència apocalíptica, que es presenten llegits i interpretats des del futur com a oracles, com a anuncis codificats d’un cataclisme anunciat. En l’era de la nova economia, de la postmoneda, el postdiner… però, el focus no està en el passat com un lloc de seguretat semàntica sinó en el present com un lloc o condició de resistència contra el canvi cap a un temps especulatiu.[4] Així, l’artista no fa una elegia del passat sinó que posa preguntes sobre un futur que se’ns mostra com a destrucció en el present.
Aquesta és una estètica de l’arqueologia posthumana en la qual s’hi reflecteix tot l’astorament que mostra l’autor en constatar que tot plegat és l’escenari d’una mort anunciada, d’una aniquilació conscient i premeditada que ens ha reduït a mers vestigis. Es tracta d’ una anticipació d’un futur que encara no ha passat, però que urgeix fer operatiu per situar-nos en el mateix terreny inestable i fluctuant de les operacions econòmiques especulatives, que ja no estan pensades des d’una lògica humana sinó merament abstracta, forçant límits relacionals que ens aboquen a una nova foscor. Potser doncs el que ens separa del futur, traslladant el que per Bruno Latour ens separa de l’Edat Mitjana, no són tant els segles de distància temporal sinó les revolucions copernicanes, els talls epistemològics, les ruptures epistèmiques, tan radicals que no deixen sobreviure res del passat, perquè res no n’ha de sobreviure.[5] El problema és quan aquest futur se situa en el present, perquè només pot tenir l’expressió d’un cataclisme, ja que arrasa el nou model (el nostre futur) en el seu propi passat (el nostre present). D’aquí la clarividència de Toni Giró al mostrar el sistema econòmic (o els seus rastres) com una mera relíquia, tot i que, en tant que anticipada, s’activa també com a crítica i acció poètica de resistència.
I això ens porta a la peça que obre l’exposició, Darrera Estrofa, on les oscil·lacions d’un viatge subaquàtic d’un bitllet de cinc euros, integrat en un escenari natural i immers en un cicle orgànic. Però al mateix temps acompanyat d’una música, obra d’Antonio Escayola, que transmet la tensió sobre la qual recau la sensació que les imatges són una al·legoria d’un sistema econòmic que navega a la deriva. Aquestes imatges, en paraules del mateix Toni Giró, són l’anticipació del desastre, de l’arrasament a què al·ludeix Bruno Latour, necessari per poder construir alguna cosa nova. Com explica el mateix artista, de fet, per als grecs clàssics el terme catàstrofe (kata-estrofa) es refereix a l’últim versicle o part d’una tragèdia i al·ludeix a la necessitat de posar fi a un text per tal d’iniciar una nova escriptura. En el seu cas això ho fa amb una picada d’ull, ja que el vídeo acaba amb una cita de Kurt Vonnegut, un autor que especula sobre el futur en clau satírica: “L’economia és un sistema meteorològic desconsiderat… i res més”.
Amb això, Toni Giró constata que la riquesa, com assenyalen Theodoros Rakopoulos i Knut Rio, s’ha convertit en un principi místic, ocult rere les formes visibles del capital, una ombra que aguaita rere la configuració capitalista. Apareix com una antiga forma fòssil, treballant inconcebiblement contra els ideals democràtics, transparents i distributius de la societat moderna. Així, es retira en l’enclavament de les noves aristocràcies, però la pèrdua de l’aquí i de l’ara l’ha transformat d’una categoria central per al benestar comú a una categoria distant, gairebé mitològica, que en comptes de vigoritzar les persones i els llocs on són, vigoritza el poder i el capital en el temps-espais separats.[6] Aquests són els fòssils que mostra l’exposició i els responsables, ara, del nostre d’astorament.
[1] Suhail Malik fa aquesta reflexió sobre el futur a Avanessian, Armen i Malik, Suhail (eds.) (2016). The Time Complex. Post-Contemporary. Name Publications. D’una conversa sostinguda a Berlin el 29 de gener del 2016. P. 9
[2] Ibídem. P. 17
[3] Ibídem, p. 25
[4] Armen Avanessian proposa accions de resistència a Avanessian, Armen i Malik, Suhail (ed.) (2016). Op. Cit. p. 29.
[5] Latour, B. (2007). Nunca fuimos modernos, ensayo de antropología simétrica. Buenos Aires:
Siglo XXI. P. 103-104.
[6] Theodoros Rakopoulos & Knut Rio (2018) Introduction to an anthropology of wealth, History and Anthropology, 29:3, 275-291
