Els ajudants II
– 2017.
Iode, aigua i tinta xina sobre paper. 50 x 65 cm c.u.
—
“L’ajudant és la representació d’allò que es perd. Però aquest caos informe de l’oblidat, que ens acompanya com un gòlem silenciós, no roman inert ni ineficaç. Per això la seva obstinada gesticulació, el seu impassible rostre de mim. Per això, també, la seva irremeiable ambigüitat. Perquè només hi pot haver paròdia de l’inoblidable”.
Giorgio Agamben. Profanacions.
L’extrema elasticitat dels meidosems: heus aquí la font del seu goig. De les seves desgràcies també. Unes bales caigudes d’un carro, un filferro que es balanceja, una esponja que s’embeu, ja gairebé amarada, l’altra buida i seca, un baf en un mirall, una empremta fosforescent, mirin amb atenció, mirin. Potser sigui un meidosem. Potser tots siguin meidosems … esglaiats, agullonats, plens, endurits per sentiment diversos …
Henry Michaux, Retrats dels meidosems (1948)
—
L’inici d’aquest projecte rau en el meu interès per l’obra d’Henri Michaux i per la relació entre els seus intents d’escriptura poètica, l’experiència límit del llenguatge i l’exploració del dibuix com a recurs expressiu a cavall entre el grafisme inconscient i l’imaginari surrealista. La seva biografia transcorre paral·lela a les tragèdies històriques i recerques artístiques de la primera meitat del segle XX, però el seu recorregut dibuixa un sender entremig de disciplines i una investigació heterodoxa en el marc de les avantguardes.
D’alguna manera, i malgrat el salt històric, a l’obra dibuixística de Michaux li escau ben bé el que escriu força anys després Giorgio Agamben sobre els ajudants. De fet, els filamentosos personatges que sorgeixen en molts dels dibuixos i sèries gràfiques de Michaux esdevenen una mena d’éssers híbrids en transformació constant que es podrien adscriure fàcilment sota el paràgraf del filòsof italià.
Les sèries de dibuixos “Els ajudants”, que he desenvolupat episòdicament al llarg dels darrers anys, s’aproxima a alguns dels plantejaments de Michaux i tanteja a través del dibuix automàtic, una exploració gràfica d’àmbits i figures no conceptualitzades prèviament, que té molt a veure amb la sospita del caos informe de l’oblidat que malda per revelar-se. De fet, en temps de l’anomenat antropocè, aquestes figuracions evoquen tant els oblits pretèrits, com les ficcions d’un futur incert a través de formes que semblen transitar entre mons minerals, vegetals o fins i tot animals.
El dibuix amb iode i tinta xina em permet alliberar la premeditació per a que flueixin en el paper, aiguades, dics de contenció i l’aparició d’elements imprevistos. L’atzarós comportament del líquid i la seva reacció amb les condicions d’humitat, composició matèrica del paper i procés d’assecatge comprometen els resultats i el deriven lluny de zones de control. El treball en sèries i la seva disposició per grups reordena les formes resultants i permet explorar relacions entre els diversos dibuixos, on la tensió entre taques fluïdes i formes constructives esdevé el principi que els articula. La lluminositat provocada per l’aigua iodada cristal·litza en densitats diverses, dóna profunditat a les figures, tot i el seu perfilat contorn, i recorda processos naturals de solidificació com les resines vegetals o l’ambre.