Pols de grafit, cendres, pols i carbonet sobre paper. Instal·lació de dibuixos de mides variables.
—
Confinament, 5è dia.
En aquests estranys moments de confinament puc anar ampliant una sèrie de dibuixos que constitueixen una mena d’atles que fa poc temps que vaig començar. Després duna aturada de força anys sense dibuixar he anat elaborant sèries de gest més automàtic per sintonitzar amb altres esferes de realitat, i d’altres de factura lenta amb imatges que em repercuteixen mentalment.
Els clàssics grecs parlaven de bilis negra per referir-se al camp de sentiments i estats psíquics que transiten entre el que més tard es va descriure com accídia o peresa. Giorgio Agamben rastrejà aquests estadis desde l’escolàstica fins a la modernitat en el segon capítol del seu llibre Estancias. La palabra y el fantasma en la cultura occidental. Segons ell, la bilis negra era considerada en els temps medievals com un dels set pecats capitals; més tard, en el renaixement passa a ser considerada com un estat propi de filòsofs i artistes (recordeu el cèlebre gravat de Dürer titulat Malenconia, en que la misteriosa figura del poliedre evoca un enigma on l’estranyesa impacta la seva sageta a la nostra ment, mentre la figura pensativa del retratat il·lustra l’estat mental introspectiu). La bilis negra la retrobem tant en les reflexions i la mirada de Walter Benjamin sobre l’objecte artístic auràtic, com en la seva sospita sobre el món que s’esvaneix darrera el pes del progrés (només cal rememorar l’imponent metàfora que desplega arran de la contemplació del quadre Angelus Novus de Paul Klee en la seva novena tesi sobre el concepte d’història). També podem flairar la bilis negra en el pensament en imatges d’Aby Warburg que copsa, en l’aparent discontinuïtat heterodoxa dels seus eneagrames, els fils conductors d’una cultura que en la nostra contemporaneïtat sembla tan llunyana i que ell rastreja a partir del seu Atles Mnemosyne.
En temps de coronavirus i confinament ens caldrà recuperar el millor de nosaltres mateixos i restituir l’accídia i la melancolia en les seves accepcions originals i no en les seves interpretacions escolàstiques, per frenar el desenfrenament veloç d’un capitalisme ultraneolliberal que s’allunya de l’essencialitat dels éssers vius, destrossa els llaços comunitaris i ensorra en la desídia, la por i les complicitats ignorants i consumistes el destí del planeta. De cadascú de nosaltres en depèn.
Confinament, 14è dia.
Imatges que s’imprimeixen al cervell enmig de la incertesa, el dolor, el soroll mediàtic i la solidaritat. Dibuixar aquesta sèrie resulta catàrtic, però començo a sentir la necessitat de lliurar de nou altres fantasmes gràfics més rabiüts. La pols, la cendra i el grafit que utilitzo per als dibuixos es desfà com el temps de parèntesi viscut aquests dies. La no consistència d’aquests materials que insistentment perfilo en les formes es desfà a les mans, als papers i a la taula. Només esborrant després d’escampar la brutícia, sorgeixen les llums. Potser serà així en els temps que venen i que no sóc capaç d’albirar.
Confinament, 32è dia.
Com en tota col·lecció, les imatges que estan en l’origen d’aquesta mena d’arxiu que anomeno Bilis negra provenen de filiacions diverses. Algunes d’elles neixen de la contemplació d’alguns objectes del meu entorn proper, altres obeeixen a una reiterada fixació, com en el cas de les mans mostrant-se o sostenint objectes; n’hi ha que provenen de fotografies històriques d’edificis, dissenys i cartells d’autors relacionats amb la Bauhaus (Moholy Nagy, Herbert Bayer, Renger Patzsch), i estimulen el record i el desig d’una manera de posar en joc la gramàtica visual i l’art en relació al món. També n’hi ha que fragmenten la figura o enquadren l’espai en un format que escapça la mirada o la focalitza cap un punt. Amb tot, l’apropiació heterogènia de motius i la composició de la seva disposició final pretenen formar un contínuum visual no ordenat, on, a través de les direccionalitats de línies, els contorns dels volums i la relació de clars i foscos es dilueixin en una sèrie de figures abstractes més enllà del reconeixement evident.
El confinament provocat per la terrible pandèmia està ple de silencis ignots, incerteses tremendes, absències doloroses i temps dilatat. La pràctica del dibuix esdevé un intent de meditació esbiaixada, efectua una distracció conscient en aquest parèntesi i ofereix una via d’apropiació d’una realitat que es desfà entre les mans.
Darrerament penso si és possible el fet artístic sense una mà que faci i un ull que vegi, sospito que sí, però que no ens n’adonem i que probablement aquest sigui un fer gratuït, radicalment lliure, no vanitós i que ha existit sempre en el silenci absolut o en la natura autosuficient, la que no té memòria, ni consciència però sí potència, entropia i funciona més enllà de l’acció humana.
