—

El coll al peu és un grup escultòric que parteix d’una troballa casual en un passeig: una antiga canonada de ciment feta malbé que servia per conduir l’aigua a un embassament i es confonia amb els elements naturals del seu entorn. L’associació d’aquesta imatge amb la situació viscuda els darrers mesos arran de la pandèmia, va reactivar el record d’una apreciació esbiaixada feta per un dels màxims exponents de la pintura expressionista americana, Barnet Newman: “L’escultura és allò amb què ensopegues quan tires enrere per mirar una pintura”. Contràriament, per a mi, l’escultura és allò amb què ensopegues (com a troballa) quan estàs en estat d’alerta i de percepció màximes i que activa un seguit de reflexions que van més enllà d’ella mateixa. Per això, el capgirament que ha significat aquest episodi requereix trencar les estructures de significació que fins ara donàvem per bones i justifica el canvi d’ordre en la frase feta que dona nom i sentit a la peça.