Al Gabinet Anèmic un conjunt d’objectes actua com a escenari on es situa l’espectador. Es proposa la seva participació per copsar que cada enginy és per ell mateix irònicament obsolet, està en stand-by, la seva energia funcional és anèmica malgrat que la densa aparença del conjunt denoti una situació d’alta intenció narrativa.

“En primer lloc, les màquines tècniques no funcionen, evidentment, més que amb la condició de no estar espatllades; el seu límit propi és el desgast i no el desarreglament. (…) Les màquines desitjants, al contrari, en funcionar no deixen d’espatllar-se, no funcionen més que espatllades: la producció sempre s’insereix sobre el producte, i les peces de la màquina també en són el combustible. L’art sovint utilitza aquesta propietat per crear veritables fantasmes de grup que curtcircuiten la producció social amb una producció desitjant, i introdueixen una funció de desarreglament en la reproducció de les màquines tècniques”.

L’Anti-Edip. Capitalisme i esquizofrènia.
G. Deleuze- F. Guattari