—

• 18_doc-lartista-talp.pdf

—

Una marxa de manifestants pels carrers.Panòplia de pancartes rígides i teles que no es mouen, o que s’han mogut i han quedat corpreses, congelades. No hi ha cap inscripció. El grup no coreja cap eslògan. El recorregut no és previsible. La ciutat ben bé pot ser la pròpia. Expressió continguda. Demostració col·lectiva.

Les manifestacions enteses com a concentracions i marxes públiques d’individus que conformen una unitat col·lectiva més o menys homogènia en funció d’unes consignes ideològiques, una pertinença política i social a un grup o una avinença circumstancial, constitueixen un fenomen habitual en el nostre paisatge urbà i una estampa recurrent dins la memòria ciutadana. El dret a manifestar-se està recollit a qualsevol societat que es vulgui presentar com a autènticament democràtica. Aquestes marxes més o menys organitzades ocupen l’espai públic d’una manera prèviament pactada o no i expressen de forma autònoma una certa estratègia de territorialització del paisatge urbà, codificant els seus possibles itineraris a partir de parafernàlies i litúrgies pròpies.

En definitiva, podem entendre les manifestacions com un símptoma del poder i la voluntat ciutadana, expressió de la presa de consciència del rol social col·lectiu i exteriorització de la propietat real de l’espai públic.

Tot i així, les manifestacions com a representació i forma d’un desig d’expressió col·lectiu no es poden deslligar de les proclames, consignes i ideals que les vertebren. L’ús populista i l’apropiació d’aquesta estratègia urbana per part dels qui històricament no han confiat mai en la seva funcionalitat social fan que sigui pertinent una revisió poètica que plantegi la reactivació del seu valor insurgent inicial.

El projecte planteja una primera fase de documentació, disseny i organització d’una manifestació cívica com a acció artística. Una segona fase consistent en la producció específica dels elements concrets que es porten durant aquesta (els manifestants marxen al llarg d’un recorregut dissenyat en funció de la seva significació visual i conceptual, portant escultures de pancartes blanques sense inscripcions, “pancartes congelades” realitzades amb material sòlid). En tercer lloc, la realització específica de l’esdeveniment amb els seus corresponents episodis. Per últim, la darrera fase del projecte consisteix en l’enregistrament en vídeo de l’esdeveniment per produir una obra autònoma que va més enllà de la mera documentació de l’acció per generar una estructura narrativa pròpia.

Els assistents a la convocatòria d’aquesta manifestació es posen al servei d’un ús poètic de la forma, parafernàlia i litúrgia de la manifestació i esdevenen alhora actors participants i coautors de la peça.