Exposició col·lectiva

—

NO PERDRE LES FORMES

El títol de l’exposició que acull Enlace Art in Progress, comissariada per Toni Álvarez de Arana, és «Pòsits» però també hauria pogut ser el que encapçala aquesta presentació o, posats a imaginar, tampoc no li hauria anat malament quelcom com ara «Tres visions —o mirades— de la contemporaneïtat».

I és que el primer que hauríem de tenir clar quan confrontem els treballs del trident format per Pere Noguera (La Bisbal d’Empordà, 1941), Pep Aymerich (Sarrià de Ter, 1962) i Toni Giró (Barcelona, 1966) és que cada un d’ells representaria una possible via creativa diferent i, alhora, complementària a la dels altres dos. Doncs això: Noguera és el paisatgista compromès amb el territori més immediat; Aymerich és algú que encara creuria en una certa dimensió metafísica (i a voltes mística) del fet creatiu; Giró, finalment, interroga incansablement les imatges a la recerca de la seva inevitable dimensió (i càrrega) política.

Però encara hi hauria, com a mínim, quatre aspectes més que caldria posar en valor en relació a aquests tres artistes. El primer element a tenir en compte faria referència, justament, a «no perdre les formes»: si considerem les llargues trajectòries de Noguera, Aymerich i Giró, definides totes elles per l’extrema coherència i el rigor dels seus plantejaments, haurem d’acceptar que els seus respectius llenguatges són netament contemporanis. Amb tot, cap d’ells ha renunciat mai a la formalització acurada bo i encarnant, d’aquesta manera, una alternativa a aquell art d’avui tan desmenjat i deliberadament maldestre al que ens tenen acostumats els nostres centres i museus més actuals.

Formalització acurada, doncs, però —i en segona instància— una immensa sensibilitat material. Noguera és l’artista de la terra, dels llims, dels sediments i de les empremtes; Aymerich és qui coneix millor les intimitats de la fusta i de la mel, de la cera i del seu propi cos; Giró explora les possibilitats del formigó, del iode i de l’aigua, sense fer escarafalls a cap nou material que li surti al pas.

Un tercer element l’il·lustraria molt bé aquesta cita de Narcís Selles: «Hi ha un conegut reduccionisme de profund contingut ideològic que limita el caràcter polític de l’art a aquells casos en què es dóna un qüestionament més o menys explícit dels models i valors establerts, com si la resta de productes artístics, des dels més subtils i indirectes fins als que reprodueixen incansablement la lògica dominant fossin asignificatius des d’aquest punt de vista. I, certament, no és això». Ras i curt: tot l’art és polític, però només una part decideix apostar per la denúncia evident. L’opció contrària, la no evident, és la que ara ens ocupa.

I finalment —i en quart lloc—, tots tres autors insisteixen en una mirada antropocèntrica que vindria a recordar-nos, en clau ecologista, que allò que està en risc no és tan el planeta com la nostra supervivència com a espècia i com a civilització… «Pòsits», al final, com una iniciativa d’Enlace Art in Progress amb tres vèrtex d’un triangle impagable que no hauria de passar desapercebut.

Eudald Camps