L’automòbil s’ha imposat com el producte fetitxe de la societat industrial. La circulació automobilística és el principi que organitza l’espai suburbà. La substitució de carrers per cinturons i vies ràpides en les concentracions urbanes, segons criteris d’eficiència, escindeix les perifèries de les metròpolis, justament allà on més pressió social reben els habitants i on més s’exerciten els conseqüent brots de violència social.
El vehicle encarna l’extensió de la propietat privada i el confort que separa i protegeix dels altres; és l’instrument que socialitza la integració aparent de les classes populars al circuit econòmic del consum global i ofereix la il·lusió de llibertat de moviment. Paradoxalment, també és el vehicle qui revela la protesta radical, la immolació de la màquina, el poder igni de la seva extinció i el missatge desbordat de la fúria que ha perdut la capacitat d’identificar-se amb referents canònics de classe.

La disposició mural, sobre prestatges a diverses alçades, d’una col·lecció de dibuixos amb escenes de cotxes –que cremen per diverses causes i en diferents contextos– genera un políptic contemporani on el foc reencarna la potència mística de purificació i l’extinció d’allò que corromp.
La proposta d’un conjunt d’imatges iconoclastes mostra en la seva materialitat física –el dibuix amb tècniques de clarobscur i amb pols de grafit– la seva potència apocalíptica en el sentit de revelació, no pas de la fi dels dies.