—

Partint d’una imatge visual reconeixible, es construeix un dispositiu escultòric que provoqui la sensació de deception (*) a l’espectador. La introducció d’anomalies que alteren les expectatives dipositades en la peça crea fèrtils equívocs. Amb la seva rotunda presència visual s’al·ludeix irònicament a la impossibilitat d’arribar a l’objectiu de representar l’irrepresentable, així com a  la fascinació pel reduccionisme cromàtic com a símptoma del silenci plantejat pels artistes de l’avantguarda. La peça constitueix així un sense sentit o un doble sentit, una acció suspesa que provoca zones intenses d’atenció. El color viu pretén atreure l’espectador, atrapar-lo, a l’hora que alerta sobre la presència visual i física de l’objecte i força una connexió amb la literalitat del títol.

“Se trata no tanto de inventar una maniobra, una táctica original, como de ocultar estratégicamente la información por medio de un procedimiento de desinformación que no es tanto un falseamiento, la mentira comprobada, como la abolición del principio mismo de verdad […] Este relativismo, fenómeno de pura representación, siempre está presente en la apariencia de los sucesos, de las cosas presentes, por el hecho mismo de la interpretación subjetiva necesaria para el reconocimiento de las formas, los objetos y las escenas de las que somos testigos.”

Paul Virilio. La estrategia de la dismulación

—

El fenomen astrofísic dels forats negres és tan misteriós com atractiu. Una porció d’espai incommensurable esdevé un pol d’atracció que s’empassa tot allò que s’acosta al seu horitzó d’esdeveniments. Tot plegat, degut a una enorme concentració de massa en un espai massa reduït per a ella. Un espai fosc que existeix en tant que absorbeix llum.
Anàlogament aquesta instal·lació crea una imatge – ham per mitjà de la projecció de llum per evocar la necessitat que té l’obra de ser mirada per l’espectador i així existir com a tal. En aquest cas, la imatge d’una porta negre que ha girat sobre ella mateixa i deixa una porció oberta és l’objecte que necessita de la llum per existir i empassar-se el subjecte. Una porta físicament infranquejable, projectada sobre una pantalla enmig de l’espai.

En entrar a la sala veiem un cercle de llum sobre la pantalla projectat per un focus de retall des del darrera. Quan algú s’acosta a aquest cercle, és captat per un sensor que activa l’apagada del focus i la conseqüent encesa d’un projector amb la imatge de la falsa porta. Les interferències dels espectadors a un costat i altre del pla de projecció creen ombres que defineixen la potencial capacitat d’absorció d’aquest particular forat negre.

Fotografia (150 x 100 cm), llum elèctric, text en vinil, sensor de presència i automatisme.—A partir d’una fotografia d’una peça anterior, pretenc crear una reflexió sobre les condicions de percepció i interpretació del fet artístic per part de l’espectador.

—

La imatge en contrallum d’una bola (1 m. de diàm.) davant d’una finestra, a un interior domèstic, recrea una mena d’eclipsi poètic. La fotografia és il·luminada per un globus esfèric que cau del sostre, al seu davant mateix; aquest globus porta transferida a la seva superfície, la definició de la paraula eclipsi extreta d’un diccionari francès. Quan algun espectador s’acosta a la peça per llegir el text, activa involuntàriament un detector de presència que apaga el llum d’una manera progressiva i no permet la lectura sencera de la definició. Es produeix així l’eclipsament de la percepció visual de l’obra. Després d’uns instants d’incertesa i de foscor es torna a encendre de cop el llum.

Ventilador, llum elèctric, teixit i serigrafia. 150 x 150 x 467 cm

—

Fa un temps, al canviar de taller, vaig trobar un rètol de seguretat com els que s’usen a les empreses que manipulen substàncies perilloses. El cartell deia: PELIGRO. CUIDA TUS OJOS; algú havia tatxat la paraula cuida i havia gravat en lloc seu la paraula usa amb un punxó. Em va semblà un acte anònim molt ric pel seu significat metafòric potencial. Així  doncs, al cap d’un parell d’anys, se’m va acudir recuperar aquesta imatge gravada a la memòria per a realitzar aquesta peça.

Un ventilador de sostre i una bombeta instal·lada a sobre seu s’encenen periòdicament cada minut,  mantenint-se actius durant uns tres minuts; el ventilador gira a una velocitat bastant més lenta del que és habitual i hi penja una cortina taronja que delimita un espai interior i porta inscrita l’advertència de seguretat. Quan algú tafaneja a través de l’obertura que deixa la cortina al voltar i es decideix a entrar, descobreix que al seu interior la tela és de camuflatge militar i, si observa durant un curt espai de temps aquestes màcules verdes característiques, deixa de contemplar aquest bosc que el rodeja, per ser arrossegat cap a un esvaïment òptic degut al cinetisme de les taques, complint-se l’advertència proclamada.

Aquest treball pretén anar més enllà de la pura visualitat, generant a partir d’aquesta un posicionament crític en front la violència urbana, que sovint també s’identifica a partir de components estètics: el color taronja o la tela militar usada en la indumentària d’alguns grups violents. Es posa en joc una certa estratègia de la dissimulació, en el sentit determinat per Virilio,  en tant que contramesura presa davant l’amenaça; aquesta contramesura depèn essencialment de la seva inexistència aparent i la seva eficàcia es sustenta en la capacitat de camuflar-se a l’interior del domini enemic sense suscitar cap sospita.