Dafne a Llorenç

– 2024. Terra de Llorers. A cura de Ramon Sicart

Instal·lació de dibuixos, escultura i branques de llorer als estables del Castell de Llorenç del Penedès.
Dibuixos: Tinta xina y iode sobre paper Waterford Sanders de 300 gr153 x 110 cm, 76 x 56 cm (4 un.), 90 x 76,5 cm.
Escultura: Fusta, dibuixos i textos amb llapis grafit. 120 x 300 x 150 cm

De Llorens del Penedès -la població que acull aquest projecte- a Terra de Llorers hi ha un salt històric i de projecció poètica reveladora. Aprofitar la sintonia i reverberació etimològica d’aquesta coincidència eufònica (Llorens – Laurēntum – coronat de llorers) i el seu potencial com a relat, serveix d’estratègia creativa front el repte d’incidir en un format expositiu situat. Venen al cap idees diverses; una d’elles és recuperar Biga I, un treball escultòric consistent a combinar la talla simplificada d’un fustot allargat i el dibuix i reescriptura sobre les seves aigües. La biga es comporta com una doble línia de temps. D’una banda, al costat tallat, es redibuixen les marques de les aigües de la fusta que ens indiquen el creixement i el pas del temps longitudinal de l’arbre del qual procedeix. A l’altre costat, la banda plana no treballada, es transcriuen a mà les divuit Tesis sobre la història de Walter Benjamin. Aquest text, suggeridor, visionari i radical, discerneix una altra visió del temps històric: el dels perdedors de la història, el del projecte de revolució i aixecament de le cendres, el que no és pròpiament el temps de la natura però el condiciona i n’és condicionat per ella de retruc. Per això, potser, l’impuls d’afegir branques de llorer. Esculpir, escriure, dibuixar i camuflar són moments i accions diverses entorn un mateix motiu que es reactualitza constantment: el pas inexorable del temps i les diferents distàncies implicades en aquestes accions.
El llorer, a banda de les seves propietats culinàries i medicinals, s’associa ancestralment a les pràctiques endevinatòries, màgiques i de tipus augúric. El potencial psicotròpic d’alguns dels seus components devia ser clau en els rituals de les cultures arrelades al territori i en estreta comunió amb el seu entorn natural, molt abans que s’instaurés com a símbol laudatori de deus i figures victorioses en temps romans. A la Grècia clàssica la relació amb aquesta planta és de caire ben diferent, com ens descriu el mite de Dafne – el seu nom significa també llorer –. L’empoderada nimfa, filla de la deesa Gea, decidida a preservar la seva autonomia i a no entregar-se a cap home, es veu embolicada en una trama que avui ens pot ressonar. Quan Apol·lo es mofa del sagaç Eros, és disparat per aquest amb una fletxa amb punta d’or, que el fa rendir-se perdudament davant la bellesa de Dafne, i en dispara una altra amb punta de plom a Dafne per aconseguir la seva indiferència davant les pretensions d’Apol·lo. Quan aquest està a punt de raptar Dafne, aquesta s’encomana a la seva mare Gea, qui obre la terra sota els seus peus i la converteix en un arbre de llorer. D’aquí la resonància simbòlica de les representacions del mite esdevingudes al llarg de la història de la pintura occidental. Aquesta transformació del cos humà femení en arbre – braços que són branques, dits que esdevenen fulles i peus que arrelen – no resulta indiferent a ulls contemporanis, atesa la profunda crisi medioambiental, el maltractament sistemàtic del medi natural i l’androcentrisme que portem desplegant històricament en nom del progrés i una visió linial de la història. Però tot té retorn, i de nou, el mite ens connecta amb algunes de les tesis de la història de Benjamin (la número XVIII, per exemple) i reclama la reactualització de les seves lectures potencials.