El món contemporani es desenvolupa a partir d’estructures d’organització i representació consolidades a partir d’un suposat consens social. Les administracions polítiques gestionen la realitat des del seu propi perfil ideològic i intenten evitar que aquest es confongui amb el de les altres marques del mercat polític. Mentreatant creix el descrèdit i la desconfiança dels ciutadans respecte l’eficàcia i la confiança en les estructures de representació i gestió dels assumptes col·lectius. La demanda de més participació ciutadana xoca amb l’escull del model polític imperant. Les estructures quefa uns anys semblaven sòlides s’estoven per la seva pròpia rigidesa i no s’adapten als canvis i incerteses de la vida contemporània.

Aquestes reflexions subjectives em porten a assajar un paral·lelisme escultòric, on els materials, les formes i els objectes resultants posin en joc aquestes relacions d’una manera al·legòrica. Talment com si es tractés d’esquematitzacions geomètriques d’aquestes idees, aquests conjunts de peces es comporten com a models provisionals de pensament i pretenen copsar la doble paradoxa del subjecte contemporani: per un costat la dissolució del seus referents i del rol que fins ara li era atorgat i per altra, l’afirmació del seu protagonisme individual en el destí col·lectiu de noves formes d’organització.

La tria dels materials contradiu les expectatives de les seves qualitats físiques: elements de cartró subjecten altres de ciment que es corben orgànicament pel propi pes, objectes lleugers de paper són suportats per bastons pesats de ciment, equilibris estructurals precaris es mantenen en el punt just que evidencia la fragilitat del conjunt, estructures bàsiques de suport contenen elements que s’articulen com dispositius per acollir lleugeres referències textuals.