Zenc, àudio, dibuixos en pintura de pissarra verda. Mides variables

Aquesta sèrie de peces escultòriques planteja la fragmentació objectual dels cossos com a meres caixes de ressonància que faciliten el rastreig físic de la veu. El subjecte no és tant el responsable del discurs, com la inexistència que en el seu buit prolonga sense descans l’abocament indefinit de llenguatge. L’evocació de peces de roba buides i gairebé segellades en substitució dels cossos orgànics, emmudeix qualsevol possibilitat comunicativa i incita una afectivitat de tipus musical. La polisèmia del títol, així com la presència gràfica dels dibuixos de bafarades fosques i també emmudides reforcen la mateixa idea del caos de murmuris que precedeixen el silenci.

“No una paraula, tan sols un murmuri, tan sols un calfred, menys que el silenci, menys que l’abisme del buit.”
Elias Canetti

“Les coses que toquem i les que concebim són tan improbables com els nostres sentits i la nostra raó; només estem segurs en el nostre univers verbal, imaginable a plaer i ineficaç. L’ésser és mut i l’esperit és xerraire. Això s’anomena conèixer.”
Emile Ciorán